diumenge, 5 de gener de 2014

La sega, el batre i la sembra, de Celestí Comaposada i Canela




Vull compartir un llibre molt interessant que he pogut llegir aquest dies. Es tracta del testimoni  d’una persona que va viure l’ultima etapa de mòn rural a la nostra península durant  la meitat del segle passat,  en plena postguerra.

El llibre es titula “La sega, el batre i la sembra” i l’autor es Celestí Comaposada i Canela i te uns dibuixos maquíssims de Salvador Pascual i Estanella. Me van deixar aquesta peça literària al mateix poble on transcorren la majoria d’històries del llibre, a Savallà del Comtat (Baixa Segarra), a la vora del riu Corb.

En aquest treball l’autor descriu eines i tècniques que s’empraven en aquell temps de manera molt detallada tot seguint els diferents cicles dels cultius. I no nomes es tracten aspectes relacionats amb les feines agrícoles i ramaderes, sinó que es mostren altres vessants de la vida del mon rural que engloben la seva cosmovisió, com son les festes i celebracions, les relacions de solidaritat entre persones i famílies, el culte, l’intima relació dels pagesos amb la natura i el cosmos, etc.

Es significatiu com aquelles persones que representaven un mòn que estava desapareixent front la pujant vida de la modernitat a les grans ciutats industrials, eren conscients d’aquestes transformacions i com hagueren d’acostumbrar-se a la força, en alguns casos no sense posar-hi resistències.

Segons l’autor, al llibre: “Queda clar que l’horari que seguíem era el solar, el de sempre. Llavors, ja hi havia l’hora oficial. Primerament va ésser una hora avançada segons el sol i desprès a l’estiu varen ser dues. Però la pagesia desconfia dels invents dels governs llunyans, no creía en aquelles foteses. Ens semblava que allò només afectava els de ciutat perquè havien d’anar a fitxar. En el nostre rellotge no ens calia cap canvi. Esta clar que la collonada era el problema que es presentava el dia que havíem d’anar a ciutat, començant per l’hora d’anar a agafar el cotxe de línea al Carràs o a Rocafort, que passava a les set “d’ells”, que eren les cinc o les sis “nostres”. Convivíem amb dos horaris: el nou, “el de valtros” i el vell, el de “naltros”.

“Eliminar aquestes situacions va costar uns anys; hi va haver-hi certa resistència. Naturalment que va acabant imposant-se el decret llei, com passa en tantes i tantes coses. Però he de dir que els qui tota la infància i joventut vàrem mamar o entendre que el que el migdia eren les dotze, encara avui ens sentim estranys d’anar a dinar a la una o a les dues”. (pag 43)

Testimonis com aquest enriqueixen la nostra comprensió sobre els fets que s’anaren donant fins la desaparició d’un món que representava uns valors i una manera d’entendre la vida completament diferents als que ens regeixen a nosaltres, a tots, avui dia. Aquesta reflexió, per aquells i aquelles que volem incidir positivament en una transformació qualitativa de la nostra societat, pensem que ens dona pistes per recuperar lo millor de la nostra tradició i valors de forma renovada i actualitzada.

Salut i alegria

Ricard V.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada